Torno a escriure al diari de pràctiques després d’una petita aturada. L’última entrada data de l’1 de desembre.

En l’última entrada, relatava com havia estat la meva primera setmana d’intervenció amb en Carlos. No he pogut tornar a escriure al diari perquè he patit un contratemps. Vaig veure’m obligat a modificar el plantejament del R2, a causa dels criteris de l’assignatura.

Haver de fer aquesta modificació em va provocar certa angoixa inicialment, ja que dubtava de si podria donar-li resposta en el període de quatre dies que se’m proporcionava i, alhora, em preocupava com això afectaria a les accions que venia desenvolupament amb el Carlos al centre.

Tanmateix, he pogut donar-li el marc general que se’m demanava a la intervenció i, de cara a en Carlos, he considerat que cap de les accions que ja tenia plantejades afecten o s’extralimiten del plantejament que consten en la reconfiguració del R2.

Així, a partir d’ara, començaré a relatar les accions que duc a terme amb ell, exposant (això sí) un conjunt de limitacions conjunturals amb les quals m’estic trobant i a les quals he de fer front. Hi haurà entrades en aquest diari la data de les quals no coincidirà amb la data en què vaig realitzar l’acció que relato. Simplement, és perquè he de posar-me al dia traslladant les accions al diari.

Som-hi!

Després d’una primera setmana amb certs obstacles, en Carlos ha tornat a l’institut i aquesta setmana he pogut començar a treballar amb ell.

Abans d’entrar en detalls, crec que ha estat una bona setmana i les meves sensacions en relació a l’alumne han millorat. Crec que d’alguna manera una part de mi temia el moment de posar-nos ‘mans a l’obra’ (tot i que ja havia treballat amb ell amb anterioritat). Aquest temor es vincula al fet que, un cop lliurat el R2, ja era el moment de començar a implementar allò que jo havia ideat. Aquest temor, suposo, és inherent a la transició estudiant-professional. Sento que els quefers de l’estudiant (pensar un treball, idear una intervenció, estudiar un examen) es desenvolupen en un plànol hipotètic i ideal. Es tracta d’un constant simulacre en el que mai s’acaba d’entrar en contacte amb la realitat educativa. Amb els infants i els adolescents, en carn i ossos. En canvi, l’exercici professional s’arrela en un espai concret, amb uns alumnes concrets, la vida i el futur dels quals depenen de com tu interacciones amb ells. El grau de responsabilitat associat a cada acció és major i, davant d’aquesta realitat, apareix el temor a no ser un bon professional.

Tanmateix, vam començar la setmana amb les dues hores de Visual i plàstica. En aquesta assignatura treballarem la construcció del diari de bitàcola. Cal dir que, segurament, hauré d’adaptar la forma i el contingut d’aquest diari mínimament al currículum exigit per l’assignatura, en tant que la docent d’aquesta m’ha permès vincular el meu projecte dins de la seva classe. Ara per ara, hem començat a treballar amb l’autoretrat. Em sembla un bon punt de partida per un diari personal.

Es tracta de construir un autoretrat, fent servir diverses tècniques d’il·lustració. A aquest autoretrat s’hi adjunta una descripció de l’alumne, que treballen a l’assignatura d’Àmbit lingüístic. Durant la construcció d’aquest relat, van començar a aflorar algunes reflexions de l’alumne sobre com se sent amb ell mateix, i en relació a la seva estat mèdic que l’obliga a faltar sovint a l’escola. També vaig aprofitar per explicar-li formalment el meu projecte d’intervenció. Vaig sentir-me segur. A més, l’alumne es mostra molt amable amb l’adult i en facilita molt el tracte. Per acabar, aquest divendres vam aconseguir fer una planificació setmanal. Tanmateix, vaig haver de dividir l’hora de treball amb ell perquè acabés un examen de socials que no va poder fer la setmana passada. Suposo que aquesta mena d’imprevistos són els que hauré d’acceptar i integrar en la meva feina.

Pel que fa als objectius de la planificació setmanal, l’última que havíem fet era de feia dos divendres. Ell assegura haver-los assolit tots; tanmateix, jo no vaig veure res perquè deia que ho tenia tot a casa. No sé com prendre’m aquesta declaració, ja que les companyes de l’EAD m’han advertit que no sempre és sincer. Veure’m la setmana que ve.

Havent presentat l’informe relatiu al Repte 3 el dia 18 de novembre de 2024, aquesta era la primera setmana per implementar la intervenció. Tanmateix, aquesta no començava de zero, ja que jo, des de l’inici d’aquest pràcticum, ja havia dedicat les meves hores del divendres a fer la planificació setmanal amb en Carlos. També és per aquest motiu que vaig decidir incorporar aquesta acció dintre del pla d’actuació que em proposava.

L’última planificació setmanal la vam fer el divendres 8 de novembre. Tal com s’exposa al R3, cada divendres ens tornem a reunir i avaluem la consecució dels objectius establerts l’últim divendres. Tanmateix, el divendres següent (el dia 15 de Novembre) en Carlos va faltar a l’escola. Així doncs, ara havien de transcórrer set dies més per a poder trobar-nos de nou i avaluar la planificació setmanal.

El problema està en el que ha ocorregut durant aquesta setmana (del 18 al 22 de novembre). Seguint la planificació del R3, dilluns de 9:00 a 11:00 vaig entrar a l’aula de Visual i plàstica, per tal de començar a treballar en el quadern de bitàcola proposat. Tanmateix, en Carlos va començar a presentar unes fortes migranyes, acompanyades de vòmits i marejos. Vam haver de trucar a casa i va abandonar el centre. Mes tard, vaig assabentar-me’n de què aquella mateixa nit havia estat ingressat a l’hospital. Durant tota la setmana no ha vingut al centre.

Aquesta primera setmana m’enfronta a una realitat que, tot i conèixer-la, no era conscient de les repercussions que pot tenir sobre la intervenció planificada. En Carlos pateix una condició mèdica que li provoca aquestes fortes migranyes i aquestes absències a l’escola són recurrents. A més, quan falta a l’escola és perquè es troba incapacitat per treballar de forma autònoma o fer un seguiment de les tasques escolars des de casa. Tenint en compte que el període per a la implementació de la intervenció compren un total de sis setmanes i ja n’ha transcorregut una, he de reflexionar sobre com ajustar els objectius i les accions ideades a les possibilitats que la situació m’ofereix.

Considero que encara és d’hora per a replantejaments. Vull deixar una setmana més de marge. En funció del que ocorri aquesta setmana, hauré començar a prendre decisions.

Bona tarda, en aquesta entrada comparteixo la infografia que he dut a terme en relació al meu projecte.

A continuació, també adjunto l’enllaç del Canva directe per tal de visualitzar la infografia amb més claredat. https://www.canva.com/design/DAGW3fWev3w/WoZzDSpMIXKVqf8TK1fQjQ/edit?utm_content=DAGW3fWev3w&utm_campaign=designshare&utm_medium=link2&utm_source=sharebutton

Al FAR, de Manresa, s’observa una clara importància en relació amb el tema de la sexualitat. A l’etapa dels 16 als 24 anys, s’aprecia una transició crucial en la vida de les persones. D’aquesta manera, una educació sexual de qualitat ha de proporcionar informació clara i basada en l’evidència sobre la salut sexual, les relacions afectives, el consentiment, els drets sexual i la diversitat de gènere i orientacions sexuals.

Així, ja que els adolescents es troben enmig d’una etapa de descobriment i exploració, és molt important que tinguin accés a la informació necessària, per tal de prendre decisions sexuals conscients, informades i responsables. A més a més, el fet d’abordar aquests aspectes, ajuda a prevenir possibles situacions de malestar emocional, violència de gènere i relacions tòxiques.

Gràcies a les observacions del centre i l’entrevista duta a terme, es percep una manca d’informació i activitats destinades a aquest tema. Per aquest motiu, existeix una necessitat urgent d’ampliar aquests recursos per tal d’assegurar un abordatge més efectiu.

Per tant, és vital comprendre la importància d’aquest. Així, cal proporcionar el suport adequat. En aquest cas, es pretén desenvolupar un programa per a alumnes d’entre 16 i 24 anys, mitjançant la incorporació de diverses activitats reflexives i dinàmiques i els recursos adequats. Doncs, les activitats estan relacionades amb els objectius predefinits, per tal de garantir una integració i relació directa amb les demandes educatives dels alumnes del centre.

En aquesta entrada mostro, a través d’un diagrama de flux, la relació d’accions, avaluació i objectius que es planteja en la meva intervenció.

Les quatre accions que la configuren estan ideades per ser dutes a terme de forma sincrònica, és a dir, cada una d’elles es realitzarà cada setmana. Aquestes s’iniciaràn la setmana del 18 de Novembre i s’extendran fins a la finalització del pràcticum, la setmana del 13 de gener.

També, adjunto la planificació setmanal de les accions.

https://www.canva.com/design/DAGWweUJ1dw/hxX9IBH5vXzyBZRL1H855A/edit?utm_content=DAGWweUJ1dw&utm_campaign=designshare&utm_medium=link2&utm_source=sharebutton

Plantejar una intervenció que donés resposta a les necessitats que havia detectat no ha estat gens fàcil. Es tracta d’un cas complex. Aplicant un punt de vista sistèmic, l’alumne amb el qual treballaré es troba immers en un entramat de relacions socials que constitueixen cada un dels seus sistemes que, actualment, està repercutint negativament en el seu desenvolupament en l’escola. 

La seva situació a casa és complexa. La naturalesa d’alguns dels seus vincles familiars li minven autonomia. La seva situació econòmica crea unes condicions materials al seu voltant que dificulten la possibilitat de conciliar les tasques acadèmiques en l’espai de la llar. A més, l’alumne, per uns motius de salut, sovint té absències a l’escola. 

La seva predisposició és bona. Cada cop s’ha anat mostrant més implicat en l’escola i amb més bones intencions. Tanmateix, la comunicació amb ell és difícil. Fa l’efecte que és un noi molt complaent amb l’adult. Costa trobar una escletxa de sinceritat o versemblança en el seu discurs. Durant aquestes primeres setmanes, en què he començat a encarregar-me de l’organització setmanal amb ell, afirma sempre comprometre’s amb les tasques que se li encomanen. Explica una realitat  (una rutina, una organització familiar) que, contrastant aquestes informacions amb altres docents, fa dubtar de si és cert. És un noi maco i amb un tracte fàcil amb l’adult, però alhora hermètic i obscur. 

Aquesta conjuntura va ser el punt principal des del qual em vaig plantejar com podia intervenir amb ell. En aquest punt, considero que centrar una intervenció a fixar uns objectius acadèmics ignora una necessitat més implícita però important i urgent: disposar d’un espai on trobar-se amb aquest noi. Em fa l’efecte que, d’ençà que ha arribat a Catalunya, ha anat canviat tant de centre que ha acabat en una desafecció per l’escola. A més, d’ençà que ha arribat al nostre centre, dubto de si se li ha proporcionat un espai regular i sistematitzat per a trobar-se amb un adult. Em refereixo a poder parlar, amb calma, sense exigències d’objectius ni deures. Poder dialogar i expressar-se sense por a la conseqüència. 

La intervenció que he ideat és una resposta a aquesta necessitat. Consisteix, doncs, a oferir-li un doble espai setmanal: per un cantó, un espai formal d’organització acadèmica i establiment d’objectius per a la setmana. Per un altre, un espai de diàleg i expressió que passarà a través de la creació d’un quadern de bitàcola artístic. L’art i la il·lustració és el seu punt fort. I penso que és a través d’aquest espai en què l’alumne pot trobar un vincle amb l’adult que l’acompanya i poder revertir aquests afectes cap a una motivació i autonomia en els estudis.

A continuació, a través de la presentació en PREZI, us mostro on estic cursant les meves pràctiques. A més a més, es poden apreciar les necessitats detectades i la tipologia del centre.

https://prezi.com/view/Lw1bRhJc6AHYS0tY1Cbl/

He volgut esperar una mica per escriure aquesta entrada, ja que el procés que m’ha dut a detectar les necessitats que finalment presentaré en l’informe del repte 2 ha estat una mica complex.

Finalment, puc dir que compto amb una idea clara sobre on cal intervenir en el meu centre de pràctiques. Es tracta d’un cas particular d’un alumne en concret.

Durant les dues primeres setmanes de pràctiques he estat entrant a les aules de primer i segon d’ESO, ja que la meva tutora és la psicopedagoga referent d’aquests dos cursos. Aquestes observacions i acompanyaments a l’aula tingueren la finalitat d’observar els grups i els alumnes, tant col·lectivament com individualment, a fi de detectar algun camp de necessitats.

Passaven els dies i semblava que no sorgia res interessant o, com a mínim, que meresqués una intervenció psicopedagògica. Tanmateix, un alumne en concret m’havia començat a cridar l’atenció, des de ja feia unes setmanes. Jo treballo en aquell centre com a monitor de lleure i durant els esbarjos podia observar-lo passant estones sol al pati i sovint tenia un posat una mica trist i aïllat.

En una conversa inicial amb la meva tutora, vam discutir l’opció de dur a terme una intervenció a escala grupal amb 2n d’ESO, ja que es tracta d’un grup complex i amb problemes de convivència. Tanmateix, aquesta opció resultava difícil d’execturar, ja que les hores de tutoria del grup (hores en què s’hauria de dur a terme la intervenció) se solapen amb el meu horari laboral. A més, em resultava més motivant centrar-me en un altre nivell, com per exemple, l’individual. Vam començar a parlar sobre aquest noi, en Carlos (pseudònim). D’aquestes converses, van sorgir un conjunt de necessitats que podrien ser ateses mitjançant una intervenció psicopedagògica. A més, la complexitat del cas no és tan gran i pot ajustar-se a una intervenció semestral. Es tracta, principalment, d’un alumne amb un context complex que necessita suports per a l’organització i gestió acadèmica.

Així, vam determinar que amb la meva intervenció cobriríem aquesta necessitat, ideant una resposta a escala individual sobre aquest alumne amb la finalitat de poder-lo vincular amb les tasques acadèmiques i amb l’escola i el grup, en general, per tal d’evitar el fracàs escolar.

Aquesta setmana anterior, he tingut el plaer de tenir el primer contacte amb el centre de pràctiques.

Primerament, m’agradaria destacar la rebuda i l’acolliment que he rebut per part del centre, en especial de la Mireia, la psicopedagoga. D’aquesta manera, vull expressar com estic d’agraïda. S’ha de reconèixer que aquestes actituds faciliten l’adaptació, per aquest motiu, estic molt contenta que m’hagin fet sentir “com a casa”.

Us mantindré informats de la meva evolució personal en aquest procés, ja que espero continuar aprenent i creixent exponencialment.

Fins aviat!